Fins ara hem
tractat de contextualitzar d'on venia la idea i el títol d'aquest bloc. Així, hem aprofitat el marc que ens ofereix la teoria literària per justificar la
noció de tontolektor. En seguirem parlant. Però entenem que si aquest marc no
ens serveix per a una aplicació pràctica no té massa sentit. És per això que
volem aprofitar aquesta nova entrada per encetar l'anàlisi d'aquelles obres que
considerem contribueixen a generar lectors actius, intel·ligents i crítics ―i
per tant oposats al que entenem per tontolektor―, o pel contrari, ficar de
relleu aquelles creacions artístiques que des del nostre modest punt de
vista ens ho donen tot tan mastegat, que fan de nosaltres uns receptors passius
de sensacions i continguts.
D'altra banda,
sembla pertinent esmentar que entenem els relats audiovisuals ―amb
independència de la durada o el grau de ficcionalitat― com un text, i és per
això que des d'aquesta perspectiva, la figura del tontolektor és perfectament
aplicable a la noció d’espectador, sense menystenir les diferències genèriques entre
cine y literatura.
Així, no se’ns acut una manera de millor d’encetar aquesta tasca que parlar de l’esperat retorn de Black Mirror, aquesta estranya sèrie britànica formada per uns pocs capítols independents i autoconclusius. Un retorn esperat i per què no dir-ho, temut. I és que els tres capítols de la primera temporada ens van deixar sense excepció un mal sabor de boca, unes sensacions perillosament contradictòries. Els motius, són evidents: Black Mirror aconsegueix reflectir que la nostra idea de progrés totalment lligada a la tecnologització de la societat, a la cada cop més submisa subordinació als poders econòmic i dels mitjans de comunicació; no ens depara un futur tan afalagador com podria semblar.
 |
| The National Anthen |
Si bé és cert
que el segon dels episodis, 15 Million
Merits, resultava una mica decebedor després del potentíssim The National Anthen ―una narració
grotesca, angoixant i cruenta, amb un no tan fictici Primer Ministre com a
protagonista―, el tercer capítol de la primera temporada recuperava la força i
la lucidesa del primer episodi.
 |
| 15 Million Merits |
No és que la
crítica que es fa a 15 Million Merits
dels “reality shows” i altres programes televisius del tipus “Gran Hermano” o “Operación
Triunfo”, així com la visió d’una societat totalment deshumanitzada consumidora
extrema de productes d’oci present en aquest capítol, no ens semble igualment
necessària i trasbalsadora. Però és cert que el resultat de The Entire History of You (In Memoriam)
és molt més colpidor.
En primer lloc,
perquè la idea de conviure amb uns aparells capaços d’enregistrar com una càmera de vídeo tot allò que vivim no
dista massa de la realitat que ens envolta. No són els nostres telèfons mòbils
magatzems de records fins a límits malaltissos? La diferència és que ací la
tecnologia està totalment integrada en la corporeïtat dels individus. D’aquesta
manera, la possibilitat d’esborrar o rememorar qualsevol vivència i fins i tot
projectar-la als altres, esdevé una pràctica habitual.
 |
| The Entire History of you |
El primer
capítol de la segona temporada, Be Right Back, essent totalment
independent, guarda una certa connexió amb The
Entire History of You (In Memoriam. En aquest cas, però, la reflexió va
encaminada a la manera com la nostra omnipresència en les xarxa, especialment a
les xarxes socials, pot arribar a tindre
conseqüències desmesurades, fins i tot un cop després de la nostra mort. Aquest
és, al meu parer, l’episodi més dur dels que he visionat fins ara.
 |
| Be Right Back |
No obstant
això, darrere de la cruesa del que se’ns narra, s’amaga una certa tendresa fins
ara gairebé inexistent, que ens fa empatitzar irremeiablement amb la
protagonista. La volem jutjar, però no podem. No haguérem fet nosaltres el mateix
al seu lloc? No vull revelar res més, només acabar amb una imatge: ella d’excursió
en mig d’aquell paratge victorià...
