El retorn de Black Mirror

Fins ara hem tractat de contextualitzar d'on venia la idea i el títol d'aquest bloc. Així, hem aprofitat el marc que ens ofereix la teoria literària per justificar la noció de tontolektor. En seguirem parlant. Però entenem que si aquest marc no ens serveix per a una aplicació pràctica no té massa sentit. És per això que volem aprofitar aquesta nova entrada per encetar l'anàlisi d'aquelles obres que considerem contribueixen a generar lectors actius, intel·ligents i crítics ―i per tant oposats al que entenem per tontolektor―, o pel contrari, ficar de relleu  aquelles creacions artístiques que des del nostre modest punt de vista ens ho donen tot tan mastegat, que fan de nosaltres uns receptors passius de sensacions i continguts.

D'altra banda, sembla pertinent esmentar que entenem els relats audiovisuals ―amb independència de la durada o el grau de ficcionalitat― com un text, i és per això que des d'aquesta perspectiva, la figura del tontolektor és perfectament aplicable a la noció d’espectador, sense menystenir les diferències genèriques entre cine y literatura.

Així, no se’ns acut una manera de millor d’encetar aquesta tasca que parlar de l’esperat retorn de Black Mirror, aquesta estranya sèrie britànica formada per uns pocs capítols independents i autoconclusius. Un retorn esperat i per què no dir-ho, temut. I és que els tres capítols de la primera temporada ens van deixar sense excepció un mal sabor de boca, unes sensacions perillosament contradictòries. Els motius, són evidents: Black Mirror aconsegueix reflectir que la nostra idea de progrés totalment lligada a la tecnologització de la societat, a la cada cop més submisa subordinació als poders econòmic i dels mitjans de comunicació; no ens depara un futur tan afalagador com podria semblar.

The National Anthen

Si bé és cert que el segon dels episodis, 15 Million Merits, resultava una mica decebedor després del potentíssim The National Anthen ―una narració grotesca, angoixant i cruenta, amb un no tan fictici Primer Ministre com a protagonista―, el tercer capítol de la primera temporada recuperava la força i la lucidesa del primer episodi.

15 Million Merits

No és que la crítica que es fa a 15 Million Merits dels “reality shows” i altres programes televisius del tipus “Gran Hermano” o “Operación Triunfo”, així com la visió d’una societat totalment deshumanitzada consumidora extrema de productes d’oci present en aquest capítol, no ens semble igualment necessària i trasbalsadora. Però és cert que el resultat de The Entire History of You (In Memoriam) és molt més colpidor.

En primer lloc, perquè la idea de conviure amb uns aparells capaços d’enregistrar  com una càmera de vídeo tot allò que vivim no dista massa de la realitat que ens envolta. No són els nostres telèfons mòbils magatzems de records fins a límits malaltissos? La diferència és que ací la tecnologia està totalment integrada en la corporeïtat dels individus. D’aquesta manera, la possibilitat d’esborrar o rememorar qualsevol vivència i fins i tot projectar-la als altres, esdevé una pràctica habitual. 

The Entire History of you

I tanmateix, aquest capítol mostra fins a quin punt això pot arribar a pervertir les nostres vides, fins a quin punt les conseqüències poden ser nocives, en especial pel que fa a les relacions de parella. I és que la memòria pot arribar a esdevenir un instrument ben poderós. No en va és considerada com un dels trets definitoris de l’espècie humana. Però la memòria pot implicar també un component dolorós. Ja ho deia Vicent Andrés Estellés: «Animal de records, lent i trist animal...» D’altra banda, aquesta idea d’utilitzar la tecnologia per manipular la memòria, amb tot el que això pot implicar, no dista molt de l’argument  de la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind de Michel Gondry, traduïda al castellà com Olvídate de mi.

El primer capítol de la segona temporada, Be Right Back, essent totalment independent, guarda una certa connexió amb The Entire History of You (In Memoriam. En aquest cas, però, la reflexió va encaminada a la manera com la nostra omnipresència en les xarxa, especialment a les xarxes socials,  pot arribar a tindre conseqüències desmesurades, fins i tot un cop després de la nostra mort. Aquest és, al meu parer, l’episodi més dur dels que he visionat fins ara. 

Be Right Back

No obstant això, darrere de la cruesa del que se’ns narra, s’amaga una certa tendresa fins ara gairebé inexistent, que ens fa empatitzar irremeiablement amb la protagonista. La volem jutjar, però no podem. No haguérem fet nosaltres el mateix al seu lloc? No vull revelar res més, només acabar amb una imatge: ella d’excursió en mig d’aquell paratge victorià...